Achham District

English, Castellano, Catalá.  –     Photos at the end, fotos al final.

Mangalsen – Achham District (Far West – Nepal).

The Far West of Nepal is really far away. To make the scarce 1000km necessary to arrive, 3 days and 3 different buses are needed. In one of them, for example, I spent 18 hours between sacks of potatoes, rice, people sitting where they could and ladies throwing up through the open window. Or gentlemen waking me at midnight to vomit out my window; most hours traveling at night, and on a road that would be … imagine some place you know, between pleasant and vertiginous.

And not all the time going down or going up. The road from Dhangadhi to Mangalsen is full of hills: Ascents and descents, in some junk-buses that at each turn you asked how it had not crashed. All an experience!

Single woman traveling through their country. There are certain questions that they always ask, the Nepalese (each country has its questions, in Myanmar the first thing they ask is  how old you are). In Nepal when they see you alone the first is: Where is your guide? When you tell them that you do not have a guide, there is a whole series of explanations of the dangers of traveling alone. They never think that if you’ve got there, you know what dangers there are. Other recurring questions that at first startle you a lot are: how many children do you have and where is your husband? When you say you’re single! pffff! I have decided, from now on I am married … Or when they call you on the phone, the mania to ask where you are and with whom, or when they see you they ask you if you have already eaten … Nepal!).

The road is paved at times (and is a luxury in Nepal). In Mangalsen, nothing is asphalted. Dragging the suitcase with the cameras would not be easy. Luckily Dr. Keshav, my contact person (and who had been waiting for me since 4 in the morning, and we arrived after 9) was waiting for me and he had a porter carry the suitcase to where I will spend that night, in a room from a doctor who at that time was not in the hospital. It was Saturday, the holiday in schools. I showered and took a walk around the hospital and the town. The next day they brought me to Thulasain by motorcycle, and there I learned that the school I was going to was 5 km away (which I would have to walk every day), to the town of Tesinge.

Throughout Nepal women are the ones who carry the hard work, but in this remote and rural area, it is where I have noticed the most. The women (and girls) are always loaded with their sickle, sharp as to cut wood and everything, and their baskets. Life starts at 5 in the morning. they wash and comb (or not), sweep the house (or not) and go to do some fieldwork. Before 9, those lucky enough (or not) to go to school, come back, eat, put on their uniforms (or not) and go to school until 4 o’clock. The school is often 3/4 km away , with the relief of the area.

You often see 8th grade girls who leave class and go home at a certain time because they have young children to take care of. It is normal to marry 13/14/15 years and it is normal to have a child quickly, if not, It is not a good marriage, or the man or woman are labeled as “bad”. There are families with 10 children. Children are good labor for the field and the house. But, in excess, it makes the family fields not enough for their subsistence. So it is normal for a son (or a father if he is still young) to go to work in India. The weight of the whole house falls once again on women.

To all this we must add that in this area, like others in Nepal, men drink a lot of alcohol. And when they get home drunk, cases of abuse are frequent (this if they get home, it is quite common for men to die when they fall down the banks and return home). But violence against women occurs in many ways. If a woman carrying her basket full of grass or firewood, or food for the animals, walks down the street and passes a tractor or jeep, they shout for not moving away in time.

At the girls, at school, as I explained in another article, the teachers sometimes hit them as if it were the most normal thing in the world. I have been left with the feeling that there is a lot of work to do in this far corner. But who am I to say it …

Life up here is not easy, especially if you are a woman. But they smile and laugh when they are together. They spend their time teaching me Nepalese and seeing the weird things I do. The boys and girls who escaped the first days even if I looked at them, now they are when they can see me. They always greet me. They talk the little English they know, they explain things to me, they teach me the Nepalese alphabet, the numbers, and we had good times!

On one hand I think about the beautiful rural area where I am. In the traditional system, and I am aware that they are already breaking their way of doing things, and this makes them still poorer. Smartphones, 3G, motorcycles, consumerism in the middle of a zone that until recently was self-sustaining. And a lot of plastic everywhere. There is no way that they understand (neither small nor big) that plastic will not melt on the mountain …

I propose some photos so you can get an idea of how it is (at the end). But most of the mobile are chosen and quickly. I will look at them more seriously when I can and I will post them on the photoblog. At the moment there are those that I post on Instagram: http://foto.missatgerebut.com

“Esto que estoy viendo es muy fuerte y no se (…)”

 

El Far West de Nepal es realmente lejano. Para hacer los 1000km escasos necesarios para llegar, se necesitan 3 días y 3 diferentes buses. En uno de ellos, por ejemplo, me pasé 18 horas entre sacos de patatas, arroz, gente sentada donde podía y señoras vomitando por la ventana muy abierta. O señores despertándome a medianoche para vomitar por mi ventana; la mayoría de horas viajando de noche, y en una carretera que vendría a ser… imaginaros algún lugar que conozcáis, entre agradable y vertiginoso.

Y no todo el rato bajando o subiendo. El camino de Dhangadhi a Mangalsen está repleto de colinas: Subidas y bajadas, en unos trastos-autobuses que a cada vuelta te preguntabas como no se había estrellado. Toda una experiencia!

Mujer sola viajando por su país. Hay ciertas preguntas que siempre te hacen, los nepaleses (cada país tiene sus preguntas, en Myanmar el primero que hacen es preguntar qué edad tienes). En Nepal cuando te ven sola la primera es: Dónde está tu guía? Cuando les dices que no tienes guía viene toda una serie de explicaciones de los peligros de viajar sola. Nunca piensan que si has llegado hasta allá, ya sabes qué peligros hay. Otras preguntas recurrentes y que al principio incordian mucho son: cuántos e hijos tienes y dónde está tu marido? Cuando dices que eres soltera!! pffff! He decidido que a partir de ahora estoy casada… O cuando te llaman por teléfono, la manía de preguntar donde eres y con quien, o cuando te ven te preguntan si ya has comido… Nepal!).

La carretera está asfaltada a ratos (y es todo un lujo en el Nepal). En Mangalsen nada está asfaltado. Arrastrar la maleta con las cámaras no sería nada fácil. Suerte que el Dr. Keshav, mi persona de contacto (y que llevaba esperándome desde las 4 de la mañana, y llegamos pasadas las 9) me estaba esperando y él hizo que un porteador llevara la maleta hasta donde pasaría aquella noche, en una habitación de un doctor que en aquellos momento no estaba en el hospital. Era sábado, el día de fiesta en las escuelas. Me duché e hice un paseo por los alrededores del hospital y del pueblo. Al día siguiente me trajeron hasta Thulasain en moto, y allá supe que la escuela a la que iría estaba a 5 km (que tendría que hacer andando cada día), al pueblo de Tesinge.

En todo Nepal las mujeres son las que llevan el trabajo duro, pero en esta zona tan remota y rural, es donde más lo he notado. Las mujeres (y niñas) van siempre cargadas con su hoz, afilada como para cortar leña y todo, y sus cestos. La vida empieza a las 5 de la mañana. se lavan y peinan (o no), barren la casa (o no) y van a hacer alguna tarea al campo. Antes de las 9 las que tienen la suerte (o no) de ir a la escuela, vuelven, comen, se ponen sus uniformes (o no) y marchan a la escuela hasta las 4. La escuela a menudo está a 3/4 kilómetros, con el relieve propia de la zona.

A menudo ves a niñas de 8º curso que salen de clase y van hacia casa a cierta hora ya que que tienen niños pequeños que cuidar. Es normal casarse con 13/14/15 años y es normal tener algún hijo rápidamente, si no, no es un buen matrimonio, o el hombre o la mujer son etiquetados como “malos”. Hay familias con 10 hijos. Los niños son buena mano de obra para el campo y la casa. Pero, en exceso, hace que los campos familiares no sean suficientes para su subsistencia. Así es normal que algún hijo (o el padre si todavía es joven) marche a trabajar a India. El peso de toda la casa recae una vez más en las mujeres.

A todo esto se tiene que sumar que en esta zona, como otras en el Nepal, los hombres beben mucho alcohol. Y al llegar a casa borrachos los casos de maltrato son frecuentes (esto si llegan a casa, es bastante corriente la muerte de hombres al caer por los márgenes volviendo a casa). Pero la violencia hacia las mujeres se da de muchas maneras. Si una mujer cargada con su cesto lleno de hierba o leña, o comida para los animales anda por la calle y pasa algún tractor o jeep, la gritan por no apartarse a tiempo.

A las niñas, en la escuela, como ya expliqué en otro artículo, a veces las pegan los profesores como si fuera lo más normal del mundo. Me he quedado con la sensación de que hay mucho trabajo a hacer en este lejano rincón. Pero quién soy yo para decirlo…

La vida aquí arriba no es nada fácil, sobre todo si eres mujer. Pero ellas sonríen y se parten de risa cuando están juntas. Se lo pasan pipa enseñándome nepalés y viendo las cosas raras que hago. Los niños y niñas que los primeros días se escapaban incluso si los miraba, ahora están cuando pueden pendientes de mí. Me saludan siempre. Charlan el poco inglés que saben, me explican cosas, me enseñan el alfabeto nepalés, los números, y pasamos buen momentos!

Por un lado pienso en la preciosa zona rural donde estoy. En el sistema tradicional, y soy consciente que ya están rompiendo su manera de hacer, y esto los hace todavía ser más pobres. Smartphones, 3G, motos, consumismo en medio de una zona hasta hace poco autosostenible. Y mucho plástico por todas partes. No hay manera que entiendan (ni pequeños, ni grandes) que el plástico no se deshará en la montaña…

Os propongo unas fotos para que os podáis hacer una idea de cómo es. Pero están elegidas la mayoría del móvil y deprisa. Todas las miraré más en serio cuando pueda y las publicaré en el photoblog. De momento van allá las que publico en Instagram: http://foto.missatgerebut.com

“Això que estic veient és molt fort i no sé (…)”.

El Far West de Nepal és realment llunyà. Per fer els 1000km escassos necessaris per arribar-hi, van caldre 3 dies i 3 diferents busos. En un d’ells, per exemple, m’hi vaig passar 18 hores entre sacs de patates, arròs, gent asseguda on podia i senyores vomitant per la finestra ben oberta. O senyors despertant-me a mitjanit per vomitar per la meva finestra; la majoria d’hores, de nit, i en una carretera que vindria a ser una barreja de Santigosa i Vallfogona, però amb els precipicis de la Collada de Tosses.

I no tota la estona baixant o pujant. El camí de Dhangadhi a Mangalsen està replet de muntanyetes: Pujades i baixades, en uns trastos de autobusos que a cada volta et preguntaves com no s’havia estavellat. Tota una experiència!

Dona sola viatjant pel seu país. Hi ha certes preguntes que sempre et fan, els nepalesos (cada país té les seves preguntes, a Myanmar el primer que fan és demanar quina edat tens). Al Nepal quan et veuen sola la primera és: On està el teu guia? Quan els hi dius que no tens guia ve tota una sèrie d’explicacions dels perills de viatjar sola. Mai pensen que s’hi has arribat fins allà, ja saps quins perills hi ha. Altres preguntes recurrents i que al principi emprenyen molt són: quants i fills tens i on està el teu marit? Quan dius que ets soltera!! pffff! He decidit que a partir d’ara estic casada… O quan et truquen per telèfon, la mania de preguntar on ets i amb qui, o quan et veuen et demanen si ja has menjat… Nepal!).

La carretera està asfaltada a trossos (i és tot un luxe al Nepal). Es a dir, a Mangalsen res no està asfaltat. Arrossegar la maleta amb les càmeres no seria gens fàcil. Sort que el Dr. Keshav, la meva persona de contacte (i que portava esperant-me des de les 4 del matí, i vam arribar passades les 9) m’estava esperant i ell va fer que un portador portés la maleta fins on passaria aquella nit, a una habitació d’un doctor que en aquells moment no era a l’hospital. Era dissabte, el dia de festa a les escoles. Vaig dutxar-me i vaig fer un vol pels voltants de l’hospital i del poble. El dia següent em van portar fins a Thulasain en moto, i allà vaig saber que l’escola a la que aniria estava a 5 km (que hauria de fer caminant cada dia), al poble de Tesinge.

En tot Nepal les dones són les que porten la feina dura, però en aquesta zona tan remota i rural, és on més ho he notat. Les dones (i nenes) van sempre carregades amb la seva falç, esmolada com per tallar llenya i tot, i els seus cistells. La vida comença a les 5 del matí. es renten i pentinen (o no), escombren la casa (o no) i marxen a fer alguna tasca al camp. Abans de les 9 les que tenen la sort (o no) d’anar a l’escola, tornen, dinen, es posen els seus uniformes (o no) i marxen a l’escola fins les 4. L’escola sovint està a 3/4 kilòmetres, amb l’orografia pròpia de la zona.

Sovint veus nenes de 8è curs que surten de classe i van cap a casa a certa hora ja que tenen nens petits que cuidar. És normal casar-se amb 13/14/15 anys i és normal tenir algun fill de seguida, si no, no és un bon matrimoni, o el home o la dona son marcats com “dolents”. Hi ha famílies amb 10 fills. Els nens són bona mà d’obra pel camp i la casa. Però, en excés, fa que els camps familiars no siguin suficients per la seva subsistència. Així és normal que algun fill (o el pare si encara és jove) marxi a treballar a la índia. El pes de tota la casa recau una vegada més en les dones.

A tot això s’ha de sumar que en aquesta zona, com altres al Nepal, els homes beuen molt alcohol. I en arribar a casa borratxos els casos de maltractaments són freqüents (això si arriben a casa, és força normal la mort d’homes en caure pels marges tornant a casa borratxos). Però la violència cap a les dones es dóna de moltes maneres. Si una dona carregada amb el seu cistell ple d’herba o llenya, o menjar pels animals (que tallen directament enfilant-se als arbres) camina per mig del carrer i passa algun tractor o jeep, l’escridassen per no apartar-se a temps.

A les nenes, a l’escola, com ja vaig explicar en un altre article, a vegades les peguen els professors com si fos el més normal del món. M’he quedat amb la sensació de que hi ha molta feina a fer en aquest llunyà racó. Però qui sóc jo per dir-ho…

La vida aquí dalt no és gens fàcil, sobretot si ets dona. Però elles somriuen i es fan un fart de riure quan estan juntes. S’ho passen pipa ensenyant-me nepalès i veient les coses rares que jo faig. Els nens i les nenes que els primers dies s’escapaven fins i tot si els mirava, ara estan així que poden pendents de mi. Em saluden sempre. Xerren el poc anglès que saben, m’expliquen coses, m’ensenyen l’alfabet nepalès, els números, i passem bon moments!

Per un costat penso en la preciosa zona rural on estic. En el sistema tradicional, i sóc conscient que ja estan trencant la seva manera de fer, i això els fa encara ser més pobres. Smartphones, 3G, motos, consumisme en mig de una zona fins fa poc autosostenible. I molt plàstic per tot arreu. No hi ha manera que entenguin (ni petits, ni grans) que el plàstic no es desfarà a la muntanya…

Us ajunto unes fotos per tal que us pugueu fer una idea de com és. Però son triades la majoria del mòbil i depresa i corrent. Les fotos, les miraré més seriosament quan tingui més temps i les penjaré al photoblog. De moment allà van a parar totes les que penjo a Instagram: http://foto.missatgerebut.com

Si voleu seguir les novetats dels blogs de Missatge Rebut i diferents comptes d’Instagram, podeu clicar al “m’agrada” de la pàgina del facebook! 🙂 ↓
If you want follow the news from my blogs & Instagram accounts, you can “like” my facebook page! 🙂 ↓

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

%d bloggers like this:
c