Català.

L’estada al Rajasthan va començar molt bé. Temperatures suaus, vacances per la zona, gaudir del dessert a Jaisalmer, de la pau del llac a Udaipur. Tornar a la caòtica Jaipur i d’allà al petit poble de Jhag.

Aquests dies allà han estat molt durs.

M’ha fet repensar en tot plegat. He xocat molt altre cop (com al far-west Nepalès) amb els mestres, el sistema educatiu i tot plegat. A vegades sento que no ens entenem per culpa del llenguatge, però la majoria de vegades no ens entenem perquè son homes i jo sóc dona. I senzillament no escolten a una dona. No em tenen cap respecte ni aprecien el que jo estic fent allà.

A diferencia del far-west, aquí he arribat per mitjà de una Ond: i-india. Una ong amb un munt de projectes molt interessant i que fa una gran feina amb nens del carrer. Us convido a conèixer-la:
https://www.facebook.com/iindiajaipur/
http://www.i-indiaonline.com/

Aquesta vegada he pogut parlar dels meus problemes amb els responsables de la Ong, m’han fet adonar de moltes coses i m’han ajudat en tot el que han pogut.

Hem de tenir en compte que tant en el cas del far west com en aquest son poble aïllats on ningú no hi vol anar. Això vol dir que els mestres que hi ha aquí són els que no troben feina a altres llocs.

Però el que més m’ha xafat aquesta setmana ha estat la fibromiàlgia. He estat irritable, amb dolors tot el dia, sense descansar i tenir un son reparador gairebé en els 10 dies que he estat aquí. Els crits dels nens tot el dia m’han resultat tan irritables que he estat fent servir taps per les orelles gran part del dia.

No recordo una setmana tan dolenta des de principis del 2014 quan vaig agafar la primera baixa en 8 anys a l’empresa a la que treballava des del 2006, i que em va portar l’acomiadament, i  també, a aquest viatge, tot s’ha de dir.

Només espero que això acabi aquí i demà quan marxi de Jhag i arribi a Jaipur pugui descansar de debò. I estigui a tope per un mes de febrer especial. Un mes de febrer en que em dedicaré a viatjar pel sud de la Índia amb una amiga (francesa) del Nepal (del Vipassana) i on només treballaré en un projecte personal per intentar fer algun dineret per seguir pagant els tallers.

A final de mes i principis de Març tornaré a l’atac durant la Chennai Photo Biennale, i després cap a Bangalore. 🙂

Necessito forces per poder estar tranquil·la, feliç i animada com estava en el moment d’aquesta foto a Udaipur.
No sempre és fàcil.  Però m’anima molt rebre mails de gent que m’he anat trobant durant el viatge i m’estimo i m’estimen molt, de vells amics, de la gent del verkami o comentaris al blog animant-me a seguir. Viatjar sola no és fàcil, viatjar sola malalta i intentant fer coses com les que jo faig a vegades sembla impossible…. Però no ho és. 🙂